La Capsa de Mu

La Capsa de Mu (2006)

Sinopsi

És possible que un malentès pugui canviar una vida? L’amistat entre dues persones que no es veuen durant molts anys es pot mantenir inalterable? se’ns poden quedar marcades a foc dins el cervell unes paraules oblidades immediatament per qui les ha pronunciades? Per què dues persones que han experimentat la mateixa vivència en tenen un record completament oposat?

Sis amics que pertanyien a la mateixa colla es tornen a trobar al cap d’uns anys a la casa d’un d’ells. La casa, que està en procés imminent de ser venuda, va ser el punt de reunió de la colla durant els anys daurats de la seva amistat. Els sis amics, empesos per la melangia, pugen a les golfes. Allà hi trobaran, coberts de pols, objectes que formen part de la seva història comuna i que els faran reviure el passat.

En un to clarament evocador, els amis desgranaran les històries que han viscut junts. Es desvetllaran secrets, desigs mai acomplerts, rancors no expressats, i entre tots, passaran una pàgina que els permetrà, finalment, viure plenament el present.

La capsa de mu és el títol d’aquesta obra que reflexiona, en to intimista no exempt de sentit de l’humor, sobre l’evolució de l’amistat a través del temps.

Fitxa artística

Títol: La capsa de Mu

Autors: Marta Barceló, Biel Jordà (text)

Pascale Desmeules (música)

Director artístic: Biel Jordà

Direcció musical: Pascale Desmeules

Actors: Carmen Aragunde, Albert Bordonada / Sergi Baos, David Mohedano, Laia Oliveras / Lluqui Herrero, Lydia Sánchez, Joan Manel Vadell.

Producció: Res de Res & En Blanc amb diverses institucions.

Suport a la producció: Sergi Recio

Disseny d’il·luminació i so: Christopher Mitchem

Disseny de vestuari: Raquel Arañon

Noemi Vazquez

Producció executiva: Marga Fortesa

Fotografies: Ernest Abentin

Data i lloc de l’estrena: Auditori d’Alcúdia, 19 d’agost de 2006

Extracte de crítiques

En una posada en escena tan simple com eficaç, expliquen una trobada entre vells amics que feia temps que no es veien i comencen a recordar coses. La festa és tan autèntica que la meitat del públic hauria pogut pujar a l’escenari i explicar la seva història, perquè tots hem viscut situacions semblants. Els actors també semblaven trets del nostre entorn més habitual. Només el fet que parlaven en mallorquí ens tornava a la realitat (als que no ho érem!). Però el que no hauríem pogut fer a l’escenari és cantar de la manera que ho feien, perquè el que fa En Blanc és una reinvent sui generis del teatre musical. Una perleta.”

Teresa Bruna. Avui, 9 de setembre 2006

“L’amistat, la sincera i abnegada amistat a prova dels anys, és el veritable fil conductor de la funció. I tot això se’ns mostra de manera directa i senzilla. Amb la naturalitat i l’espontaneïtat pròpies de les reunions d’amics, allà on tothom és mostra així com és. Sense màscares ni secrets. I l’espectador gaudeix com l’observador indiscret que assisteix a la funció mirant d’amagat pel pany de la porta.

La capsa de mu funciona a dos nivells fonamentals. D’una banda, no és una obra cantada sinó amb cançons, que són les encarregades d’introduir-nos en els episodis nostàlgics de la història. La qual cosa, per cert, funciona gràcies a les qualitats interpretatives i líriques dels actors, que canten força bé i amb un mesurat contrapunt còmic que alleugera sempre els moments més sentimentals. I aquesta és l’altra gran virtut de l’obra, que mai no cau en excesos melodramàtics ni pretén l’emotivitat lacrimògena per garantir la implicació del públic, sinó que aconsegueix un conjunt molt equilibrat que rescata sempre la funció dels extrems emocionals, fent esclatar la rialla quan la llàgrima vessa als ulls o viceversa. I sempre amb notable eficàcia còmica i sentimental.

La representació resulta molt entretinguda (i no és curta). Pascale Desmeules ha fet una feina musical excel·lent. De fet, alguns dels gags més divertits de la funció són arrenjaments musicals entranyables i delirants. I Jordà aconsegueix novament, a més de l’encisadora harmonia formal i visual del conjunt, en la qual cosa és un especialista (“Mara”, “Tempo”), que els intèrprets ho brodin sense aparent esforç. I això, simplement, és perquè passen gust. Tant com noltros.

Javier Matesanz. Balears, 21 agost 2006

Encisadora, intel·ligent i amb una dosi d’autenticitat gens fácil tenint en compte que es tracta d’una història on la música juga un paper fonamental.Un risc que la companyia salva amb nota alta en aquesta història de l’estil de Els amics de Meter, encara que només el plantejament. La resta és del tot original,com gairebé tot el que dirigeix Jordà.”

J. A.. Mendiola. Balears, 22 d’octubre del 2006