Trèmolo

Trèmolo
(2001)

Sinopsi

Trèmolo és la sensació que et recorre el cos de dalt a baix quan algú s´atreveix a dir que el nostre món va bé. Trèmolo és la necessitat d´anàlisi i de reflexió davant la destrucció contínua de la memòria. Trèmolo és el que sentim davant certes imatges que ens escupen els informatius de la televisió i quan la manipulació informativa i la corrupció ocupen les portades dels diaris d´aquest món tan esquizofrènic que ens ha tocat viure. Trèmolo és la recerca de l´impossible i del que és inevitable per tothom: la felicitat, la utopia…

Fitxa artística

Creació i interpretació:

– Marta Barceló

– Biel Jordà

– Xisco Segura*

Dramatúrgia i direcció:

– Rafel Duran

Espai escènic i vestuari:

– Res de Res & En Blanc

Il·luminació:

– Miquel Albella

Muntatge musical:

– José Antonio Gutiérrez

Material visual:

– Miquel Aregay

Fotografies:

– Michael Kominek

Disseny gràfic:

– Jessica Vila

Responsable tècnic:

– Miquel Albella

Producció executiva:

– Jenny Vila

Duració de l´espectacle:

– 65 minuts

Coproducció:

– Res de Res & En Blanc

– Govern de les Illes Balears

– Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega

– Consell de Mallorca

– Ajuntament d´Alcúdia

– Patrocinat per Ajuntament de Deià

– Teatre de Vilafranca de Bonany

*Sustituït per Borja Tous durant el període d´explotació

Extracte de crítiques

“A este respecto, Trémolo es una apabullante exhibición de una actuación física, de imágenes, de ritmo y de voces y sonidos. Pero además, se sitúa en unos entramados comprometidos. Es una aproximación a algunos de los aspectos más inquietantes de la sociedad actual, que se conjuga con una expresividad visual fuera de lo corriente y da como resultado un espectáculo con un sello muy personal, cargado de energia y de creatividad.”

Francesc M. Rotger, El Mundo (28/09/2001)

“Trèmolo es una propuesta innovadora y comprometida, contada con estética moderna y un sentido plástico más contundente que el propio contenido al que da soporte. (…) Un espectáculo de ágil factura y ritmo exacto, conducido con brío y sin desmayo gracias a un inteligente encadenamiento de los momentos de tensión y a una dirección puntillosa, especialmente atenta a su resolución visual. Los tres actores asumen con fluidez sus continuas transformaciones y dan vida a estos espectros (verdugos y víctimas) apenas entrevistos, supervivientes fugaces de un mundo inhumanizado, golpeado sin redención posible.

Emili Gené, Ultima Hora (29/09/2001)